Un dels elements emblemàtics i que, com el castell, formen part de la història del municipi des dels seus orígens és l’església de Sant Cristòfol. De fet, hi ha esment d’aquesta església parroquial de la Granada, situada dins el recinte proper al castell, des d’abans d’acabar el segle X. Però, tal com va passar també amb el castell, l’exèrcit cordovès la va destruir el 1003. Dos anys després, el bisbe de Barcelona Aeci ja al·ludia a la seva restauració.

Poc després, al segle XII es va construir una primera església romànica al lloc on hi ha l’actual. D’aquest edifici, però, no en queda res, ja que al segle XVI es va substituir per l’actual. Aquest es va bastir aprofitant els carreus del castell enderrocat i les facilitats atorgades pels reis Felip IV i Felip V d’Espanya. Moltes més anys després, durant la Guerra Civil espanyola, l’església de la Granada, com tantes altres, va ser cremada i es van perdre les imatges i l’altar major, que era una joia barroca dedicada a Sant Cristòfol. Finalment, amb motiu de la celebració del mil·lenari, l’any 1991 fou de nou renovada.

Aquest edifici del segle XVI, que ja va ser molt modificat al segle XVIII, es va fer amb una façana sòbria on es volia destacar l’ornacina de la part superior de la porta principal amb una imatge de Sant Cristòfol que porta el nen Jesús a l’espatlla, tot travessant un riu, com a símbol del viatge de la vida.

Igualment destaca el magnífic campanar barroc de planta octogonal, que es va construir l’any 1676 amb obertures als quatre vents. En el projecte original aquest campanar havia d’haver estat rematat amb una balustrada, però va ser cobert amb teules. Ja en l’època moderna, el 1946 es van fer les obres per rematar-lo amb un afegit octogonal, més petit, i confeccionat amb maó vist i teula àrab. El fet d’estar situat sobre un turó, a 260 sobre el nivell del mar, i tenir una alçada de 32 metres el converteixen en el campanar amb més bona visibilitat de l’Alt Penedès.

Pel que fa a l’interior de l’edifici, destaquen els relleus de guix del segle XVII que decoren les voltes de creueria de les capelles i del cor, així com les claus de volta. També cal fixar-se en els relleus policromats amb elements vegetals fets amb formes geomètriques, entre els quals destaquen les magranes que hi ha als extrems, en clara referència al nom del municipi.

Aquesta fruita és un constant en la decoració de l’espai i per exemple també apareixen envoltant els sants titulars de les capelles com, per exemple, sant Isidre. En aquest cas també està envoltat de vinyes i ceps, que al segle XVII ja eren elements importants de l’activitat econòmica del municipi. Igualment la Verge Maria, sota el cor, apareix envoltada d’elements vegetals i àngels, que sostenen el text de l’Ave Maria en llatí.